Se sentia el murmuri de sempre. A aquelles hores tots estàvem massa adormits per petar la xerrada. L’únic que desitjàvem era anar avançant parada rere parada per no fer massa tard.Per la resta era un pur tràmit, i fins feia un temps també ho era per mi. Ara, però, tot havia canviat.
Cada matí iniciava el viatge cap al meu anhelat futur. Esperava amb impaciència el moment en que el veuria aparèixer per la porta. En els minuts següents no em cansava d’observar-lo. I somiava… somiava… somiava…
Imaginava el tacte de la seva pell, la seva olor, la seva veu… Buscava la seva mirada i quan finalment la trobava en fugia ràpidament. Era tan feliç en el meu núvol…
Un moment! Què passava? On era la seva entrada triomfal? S’hauria adormit? Estaria malalt?
Però l’endemà tampoc va aparèixer. Ni l’altre, ni l’altre… I així va ser com aquell que, sense saber-ho, havia d’envellir al meu costat, s’esvaí per sempre, sense previ avís. Tornava a estar sola.
(*) Texto aportado por otra persona que también prefiere ser anónima