Aquest cop l’harmònica…

Aquest cop és l’harmònica
qui arrenca els gemecs a la boca
i no pas a l’inrevés.

Són sons de record,
són llàgrimes d’enyorança,
són plors d’infant perdut.

Instrument amarg que treus l’aire de l’ànima
no matis l’oblit buidant-li les venes,
perquè quan no hi és ell no hi ha res,
perquè l’oblit implica l’existència.

Mentre tu toques les estrelles minven,
el mar s’enfosqueix.
Mentre tu toques,
retorna el neguit de saber que ell no tornarà.

No són tons d’òpera.
Són els crits d’esglai per el malson que començà quan va marxar.
Són els crits d’esglai d’una lluna que el troba a faltar.

Escribí este texto en abril del año 2002, creía haberlo publicado ya. Si lo hago ahora es porque justo hoy hace diez años que la armónica dejó de sonar. Queda todo tan lejano, que ni siquiera recuerdo bien cómo sucedían esos cambios de idioma en una misma frase. Ni siquiera recuerdo bien cuál era su voz. Y sin embargo, sigue tan viva su ausencia.

Hace diez años que la armónica dejó de sonar y desde entonces reposa en un cajón, bajo mi cama. A veces la saco de su estuche, la miro y pienso en tocarla, en que vuelva a sonar. Pero es que hace diez años que dejó de sonar y ni siquiera recuerdo su voz…